Avui en el tren

Baixava a Barcelona, i mig escoltava a dues noies que anaven sentades al meu costat. Una d'elles li deia a l'altra: "Si la vida m'hagués agraciat...."

Aquesta noia (que no devia tenir més de 22 anys) se la veia pessimista i desesperançada. I penso "Quina sort que tenim el que tenim fe" Per que d'alguna manera, o millor dit, de totes maneres, tenim una Esperança que ens ajuda dia a dia anant superant les moltes dificultats que se'ns presenten.

Amb això no vull dir que la nostra Fe sigui una aspirina que ho cura tot. El que sí és una ajuda per tirar endavant.

Salutacions

Joaquim Fontboté