Normalitat

Pels pares de família, aquests dies ja tornen a la normalitat i a la rutina dels horaris, donat que l'escola ja ha tornat a començar el curs.

Malgrat tot, i degut a aquesta mania tan d'aquí de tenir uns horaris massa apretats, la conciliació feina-família continua sent una assignatura pendent del nostre entorn.

Recordo fa uns anys vaig passar una temporada a Heidelberg (Alemània) i allà els horaris eren molt diferents. El comerç tancava a les 16 h , excepte els dijous que allargaven fins a les 20 h. La gent, a les tardes, estaven o bé a casa, o bé practicant diferentes aficions: esport, música...

D'acord que hi ha gent que em dirà el tema del clima, que es fa fosc abans..., però hauriem de lluitar per una utopia. Que la gent treballi de debó durant el seu horari, i que l'horari es compleixi estrictament. I al sortir de la feina, tindrem temps per moltes altres coses, entre altres, treure o lliberar als nostres fills del nostre stress.

Salutacions

Cada dia

Cada matí veig la mateixa escena: el pare li fa un petó a la filla i s'acomiada. El pare, impecablement vestit, ben afeitat, ulleres maques, corbata preciosa, camisa ben planxada, sabates ben netes i brillants, mòvil de darrera generació. Com es deia abans un "executiu". La filla, cabell tenyit de color vermell, cara molt pintada de manera estravagant, samarreta alternativa, pantalons massa baixos de cintura i ben ajustats, sabates difícils, més anells que dits i orelles atravessades per moltes arrecades.

Qué fa que dos mons aparentment tan llunyans, estiguin a l'hora tan a prop? La família és l'únic espai que conec que personatges tan diferents puguin estar tan a prop com per fer-se un petó tan carinyós. Aquestes dues persones (reals) no es trobarien mai (costums, amics, aficions, valors... diferents) i fins i tot possiblement estarien lluny d'un de l'altre de forma deliberada. Però el vincle familiar els manté units.

Preguem al Senyor perque no deixi que res destorbi a la família, lloc on els llunyans tenen el seu espai per apropar-se, perque es treuen les màscares que massa sovint ens amaguen uns dels altres.