Cada matí veig la mateixa escena: el pare li fa un petó a la filla i s'acomiada. El pare, impecablement vestit, ben afeitat, ulleres maques, corbata preciosa, camisa ben planxada, sabates ben netes i brillants, mòvil de darrera generació. Com es deia abans un "executiu". La filla, cabell tenyit de color vermell, cara molt pintada de manera estravagant, samarreta alternativa, pantalons massa baixos de cintura i ben ajustats, sabates difícils, més anells que dits i orelles atravessades per moltes arrecades.
Qué fa que dos mons aparentment tan llunyans, estiguin a l'hora tan a prop? La família és l'únic espai que conec que personatges tan diferents puguin estar tan a prop com per fer-se un petó tan carinyós. Aquestes dues persones (reals) no es trobarien mai (costums, amics, aficions, valors... diferents) i fins i tot possiblement estarien lluny d'un de l'altre de forma deliberada. Però el vincle familiar els manté units.
Preguem al Senyor perque no deixi que res destorbi a la família, lloc on els llunyans tenen el seu espai per apropar-se, perque es treuen les màscares que massa sovint ens amaguen uns dels altres.
1 comentari:
La convivència i l'estimació en la família és un dels fonaments. Però sobretot el respecte. El pare i la mare mai han de pretendre ser amics dels seus fills. Ni quan els fills hagin madurat i passat l'adolecencia amb els sues alts i baixos. Semrpe serem generacions diferents. El repsecte als pares, però també el respecte dels pares cap als fills és molt important per que ells es sentint valorats i al seu lloc. I els pares sempre apunt per donar exemple, però sobretot per saber escoltar i està al cas d'aquelles coses que per ells son importants i que a nosaltres ens poden semblar vanals. I si de menuts els hem sabut escoltar i acompanyar, no caldrà fer cap cosa especial per que una mica més grans no deixin d'explicar-te tot allò que els preocupao els fa feliç. Ho dic per experiència.
Salutacions. Josep
Publica un comentari a l'entrada