Tardor

Malgrat la calor que fa, aquest cap de setmana hem estat al nostre refugi del Pirineu, i la tardor comença a fer-se un lloc després del calurós estiu.

És curiós, el temps, tot i repetir-se periòdicament, ens sembla nou cada cop. I el paisatge, tot i que no ens cansem de contemplar-lo, o tenim mala memòria visual, o potser millor, guardem encara la capacitat d'encantar-nos davant d'un bosc que grogueja.

I tot això és obra de la creació. Aquí va un poema per inspirar-nos per aquesta tardor tan bonica que ja la tenim amb nosaltres.

No serà falaguer, l'estiu, i la tardor

-saps prou com l'estimàvem-

serà potser en excés melangiosa.

Quan s'escurcin els dies te'm faràs més

present,

perquè el silenci fa més densos

els records, i més íntim el temps

que ens és donat per viure'ls.

A ulls clucs et veuré: tot serà tu

per la cambra, pels llibres, en la fosca.

Després passaran anys i esdevindràs

translúcida

i a través teu estimaré el futur

potser sense pensar-te ni sentir-te.

Arribaràs a ser una part tan íntima

de mi mateix, que al capdavall la mort

se t'endurà de nou quan se m'endugui