Avui és un dia tranquil. Continuo a Boldís, amb part de la família. Sovint, quan estic aquí a dalt, caic amb la temptació de pensar, que bé es viu aquí. De fet he resat amb tranquilitat, he treballat tot allò que havia de fer segons el programa previst, he estat amb els petits, he fet bugada, he fet el dinar… i sense estressar-me. En canvi, en circumstàncies normals, vivint a on vic habitualment (amb això sóc un privilegiat perque visc en un lloc tranquil i residencial, allunyat justament de Barcelona), el neguit interromp a les nostres vides i la quotidianitat et fa presoner de la contemplació.
Per qué? No ho sé. I sovint em pregunto, o ens preguntem, o em pregunten, per qué no te’n vas a viure al Pirineu si tan bé estàs? Hi ha raons familiars que ens impedeixen donar el pas, raons que sovint provenen de la comoditat instal.ada en les nostres vides. Sí, digueu-me covard, però és una injustícia més el fet de que existeixen elements bàsics que són més fàcils trobar-ho a prop de la gran ciutat, que no pas a indrets allunyats.
Mentre, dono gràcies al Pare per haver-nos donat l’oportunitat de fruir aquesta casa, i aquesta forma de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada